TROSSOS DE VIDA ESCRITS EN UN LLIBRE QUE GUARDO AL COR (4)

A principis del segle XXI, el periodista Omar Jurado i un servidor ens vam posar a treballar en un projecte d'exposició i llibre al voltant de la figura de Víctor Jara.

Tot va començar amb el llibre "Un canto truncado" de Joan (Turner) Jara que la nostra amiga Contxita ens va regalar per aquell temps.

Ens va fascinar de tal manera aquella biografia de Víctor Jara que havia escrit la Joan Turner que vam decidir aportar també la nostra visió a partir d'una llarga investigació que ens portaria en més d'una ocasió a Xile.

La realització d'aquella feina va ser senzillament fascinant.

Dificil d'explicar en poques línies.

Una meravella.

Ho vam poder mostrar en format d'exposició al setembre de 2003 durant les festes de la Mercè de Barcelona i vam publicar dos llibres: Víctor Jara. Te recuerda Chile (Txalaparta, 03) i El Chile de Víctor Jara (Lom, 03).

Vam tenir el suport incondicional de Joan (Turner) Jara i el gran equip que treballava des de la Fundació Víctor Jara: Quena Arrieta, Kattia Castro, Manuela Bunster, Patricio Bunster, Amanda Jara, Arturo, Kiko, Vero... Els records que atresorem són una gran riquesa.

Quan la feina de terreny ja havia acabat i havíem de marxar de Xile, Joan Jara i l'equip de la Fundació ens van regalar un gran llibre sobre Víctor que ells havien editat amb una dedicatòria preciosa signada per tots ells.

Un dels testimonis d'aquells dies inoblidables que deixo aquí, acompanyat d'alguns retrats fets per a aquest treball...

Volodia Teitelboim

Sofía Painiqueo

Patricio Bunster

Pablo Neruda

Manuela Bunster

Lucho Poirot

Luchín

Kattia Castro, Omar Jurado y Quena Arrieta

Jorge González

Joan (Turner) Jara

Isabel Parra

Eduardo Carrasco

Bélgica Castro y Alejandro Sieveking

Antonio Larrea

Ángel Parra

Amanda Jara

TROSSOS DE VIDA ESCRITS EN UN LLIBRE QUE GUARDO AL COR (3)

 A la Núria Feliu la vaig començar a retratar durant els anys noranta del segle passat, però va ser el 2004 quan vaig rebre una trucada seva per encarregar-me una sessió fotogràfica per a un disc seu. Es tractava d'un disc molt especial: un EP que celebraria els primers 40 anys de la seva trajectòria i que, d'alguna manera, seria el seu comiat artístic tal com havia estat fins aleshores.

"Núria Feliu. 40 anys" era el títol i es va publicar durant el 2005.

En el moment en què vaig rebre la trucada, curiosament, estava passant una època en què escoltava sovint els seus primers discos de jazz amb el Tete Montoliu. M'encanten.

L'experiència d'aquella sessió va ser tan especial per a tots dos, que després en vam fer algunes més, i sempre amb una sensació més que satisfactòria.

Fins i tot em va demanar que li fes el retrat per al programa de la festa que faria al Gran Teatre del Liceo de Barcelona per celebrar els 70 anys de vida i els 50 de trajectòria al 2011.

Per recordar la Núria, avui des d'aquí, vull deixar alguns dels retrats que li vaig fer. 

I un regal molt maco que ella em va fer a mi: havia imprès a casa seva una de les meves fotos, en blanc i negre, i havia escrit una preciosa dedicatòria que deia "Juan Miguel, jo soc aquesta?... Quina passada i quin artista que ets... M'arribes al fons de l'anima". 

Em va emocionar moltíssim, venint d'una artista tan autèntica com era la Núria Feliu.

TROSSOS DE VIDA ESCRITS EN UN LLIBRE QUE GUARDO AL COR (2)

Durant uns quants anys consecutius vaig treballar per al meu admirat Carlos Cano. Va ser durant la darrera meitat de la darrera dècada del segle XX.

Normalment ens trobàvem a Madrid, quan estava ficat a l'enregistrament d'un nou disc. Ens solíem reunir al seu hotel (o aparthotel) i definíem la sessió que faríem. Ell escoltava les meves propostes i normalment hi accedia, li semblaven bé.

Solia ser al febrer. Recordo que a Madrid feia sempre un fred espantós. Però eren dies tan meravellosos que res no els feia malbé. 

Abans de fer les fotos per al disc i la promoció, un cop acceptada la meva proposta, em passava per l'estudi d'enregistrament i podia escoltar algunes de les noves cançons que s'estaven preparant. També menjàvem junts en un restaurant proper i xerràvem de tot. Moltes vegades de coses molt personals.

En una ocasió, quan estava gravant el seu disc doble dedicat íntegrament a Lorca, va venir a dinar amb nosaltres Paco Ibáñez, perquè era un dels artistes que col·laborarien en aquest treball.

Jo estava impressionat, perquè sóc un gran admirador de Paco.

No vaig fer cap foto dels dos genials artistes perquè em semblava que estàvem en un moment molt íntim, sagrat, i no volia trencar-ho. Després me n'he penedit!

En un d'aquells viatges a Madrid per trobar-me amb el Carlos, el gran cantautor andalús va tenir per a mi un regal. Un llibre antològic dedicat a la publicació La Codorniz preciós.

"Per tu -em va dir, (més o menys)-, perquè t'entretinguis a les teves hores mortes mentre estem fent la feina".

Tristament, crec que no hi tinc cap foto amb ell. Mai no vaig pensar que ens deixaria tan aviat, o no ho vaig voler veure.

Deixo aquí la dedicatòria tan bonica que em va posar al llibre de La Codorniz i alguns retrats que li vaig fer en aquelles sessions. També el segell que es va treure un cop va morir amb una de les fotos que li vaig fer. I la portada del llibre "Carlos Cano. Voces para una biografía" que vaig realitzar amb el periodista Omar Jurado fa no gaires anys.

TROSSOS DE VIDA ESCRITS EN UN LLIBRE QUE GUARDO AL COR (1)

Mirant tresors que tinc arxivats he descobert part important de la meva vida a molts d'aquests llibres i dedicatòries que guardo gelosament.

Llegir les paraules d'amics i amigues i artistes que tant han significat per a mi en llibres que em van marcar al seu moment em porta a instants estimats i perduts d'una manera tan fidel com gairebé res no ho pot fer. Tot un plaer i tot un vertigen. La vida fuig. El rellotge no para. Cal preparar les maletes per a un proper viatge que ja s'anuncia.

Aniré compartint alguns d'aquests regals que expliquen la meva història, que expliquen una història... La de qualsevol en el meu temps i en el meu espai amb unes condicions similars a les meves.

No som tan únics.

En aquest cas, per començar aquesta sèrie de records que ara inauguro, deixo la dedicatòria de la meva amiga Ángeles.

Em va regalar un llibre de fotos de Pérez Siquier amb textos de Juan Goytisolo i amb un CD de cançons precioses de la Sensi Falán en una de les visites a Barcelona per motius mèdics.

Ángeles va ser una de les persones més importants de la meva vida.

Ens vam conèixer a Almeria, la nostra terra, quan jo era adolescent, o sortint jo de l'adolescència. Ella era una mica més gran que jo.

Ella i Jose, la seva parella, eren inseparables. Anys després van tenir un fill, Marcos.

Des de la mort de la meva mare, el 2009, les meves connexions amb Almeria es van anar trencant. La meva horfandat va tenir una ombra llarga.

Però he estimat tan profundament les meves amigues (la majoria eren dones) d'Almeria, eren part de la meva família, que això ha quedat al meu cor per sempre. Tot i que de vegades, pensant-hi, sembla que es tracti d'una altra vida. Una vida meravellosa que em va fer feliç com poques coses.

Ángeles ja no és en aquest món, però sempre és a prop.

Deixo algunes fotos fetes a Almeria en diferents anys:

Autorretrat

Ángeles

L'habitació de la meva mare

Maru, la meva mare

La meva titta Carmela i el meu tite Luis

Marié, la meva germana, i els meus nebots Iván i Maya

Pepa, Ángeles i Jose

Marisol i Pepa

Diverses fotos del circ a la feria d'Almeria:

Una foto d'una processó per Setmana Santa: