martes, 14 de septiembre de 2021

FOTOS DEL AMIC XAVI GARCIA DE LA PRESENTACIÓ A CAL NINYO, DINS EL ALTAVEU (SANT BOI), DEL LLIBRE CARLOS CANO. VOCES PARA UNA BIOGRAFÍA (10/09/21)

Una presentació que vam gaudir moltíssim els autors del llibre, tant el periodista Omar Jurado com un servidor, acompanyats del Ricard Peris Montoliu i el Amadeu Alemany a la taula i de l'art interpretatiu del guitarrista Javier Gavara i la cantant Ginesa Ortega interpretant deliciosament quatre peces de gran Carlos Cano.

Una meravella.











NOS HA DEJADO EL GRAN FOTÓGRAFO ALMERIENSE CARLOS PÉREZ SIQUIER



Tuve la suerte de conocerle y retratarle este pasado agosto en Almería.
Historia y presente de la fotografía, con sus 91 años todavía creaba y tenía ganas de explicar cosas y generar belleza con su gran talento artístico.
Fue un honor charlar con este maestro, como ha sido un faro su obra para cualquier persona que se dedique a la fotografía.
Le debemos sus inolvidables imágenes sobre el barrio de la Chanca de Almería, la creación, junto a otros compañeros, de AFAL, su mirada moderna y la búsqueda de lo poético desde la armonía sublime de sus imágenes.
¡Gracias por tanto!

sábado, 11 de septiembre de 2021

SE PRESENTÓ EN CAL NINYO, DENTRO DEL ALTAVEU (SANT BOI), EL LIBRO CARLOS CANO. VOCES PARA UNA BIOGRAFÍA


Una presentación que disfrutamos muchísimo los autores del libro, tanto el periodista Omar Jurado como un servidor, acompañados de Ricard Peris Montoliu y Amadeu Alemany en la mesa y del arte interpretativo del guitarrista Javier Gavara y la cantante Ginesa Ortega interpretando deliciosamente cuatro piezas del gran Carlos Cano.

Una maravilla.

Fotos de Judit Fernández.






jueves, 2 de septiembre de 2021

ADIÓS A MIKIS THEODORAKIS


Mikis Theodorakis siempre amó las voces de Maria Farandouri y Maria del Mar Bonet interpretando sus maravillosas canciones.

miércoles, 1 de septiembre de 2021

ADIÓS A ADALBERTO ÁLVAREZ


Nos ha dejado el gran músico cubano Adalberto Álvarez.

Tristeza.

En mi libro ¡Cuba Va! (Dialogando con músicos cubanos) puede verse esta foto que le tomé y leerse una larga conversación que mantuve con él en La Habana en el 2003.

Gracias por tanto, Adalberto.

domingo, 29 de agosto de 2021

sábado, 28 de agosto de 2021

ENS HA DEIXAT FRANCESC BURRULL

G

Gran artista i estimat amic.
T'estimo, Francesc.
Gràcies per tant.

jueves, 26 de agosto de 2021

ENTREVISTA AL FOTÒGRAF JUAN MIGUEL MORALES AL DIARI DE BARCELONA

Juan Miguel Morales

 PER MERITXELL PALOU ROCA ÀLEX GUTIÉRREZ PÁEZ

PUBLICAT EL 09 D’AGOST 2021

Juan Miguel Morales (Almeria, 1967) ha dedicat bona part de la seva vida a captar retrats de músics d’arreu del món. És dels que va pel món amb una càmera a les mans, atent per si sorgeix l’oportunitat d’immortalitzar un moment, una escena. A diferència de la immensa majoria de la gent, s’ha pogut dedicar a allò que l’apassiona i n'ha pogut viure sense gaire retrets. Mentida! El dia que anava a fotografiar un dels seus ídols, Fidel Castro, en un dels seus discursos, es va quedar adormit... Avui dia, encara no s’ho perdona. 

Recentment ha encetat un nou projecte que donarà veu -i imatge- a diverses figures de la Transició que han quedat relegades a un segon pla. Ens citem amb ell a la Plaça del Diamant, al barri de Gràcia, per repassar la seva trajectòria fotogràfica i per parlar de la nova iniciativa. Abans de trobar-nos, li vam demanar que ens portés alguna fotografia seva que li fes especial gràcia, però el veiem aparèixer amb tot un recull de fotografies i llibres que ha publicat. Arriba cansat i diu necessitar cinc cafès. Avui només ha dormit quatre hores.


Per què has triat aquest recull?
Em costa molt escollir entre les meves fotografies. No sabria dir “aquest reportatge és el que em mola més”. He portat aquest recull perquè aquests retrats van ser molt importants de la cançó catalana. [Ens ensenya els llibres que ha publicat, juntament amb el periodista Omar Jurado, sobre figures com Carlos Cano, Lluís Llach i Víctor Jara]. En aquests treballs es veu que tots tenen, d’alguna manera, una mateixa ànima. Em fascina veure com un trobador pot narrar la seva pròpia història, però també la col·lectiva. 

Que profund!
Per a mi, fotografiar és una forma de viure. La meva vida està molt lligada a la meva feina. Mai no penso en vacances o, quan hi penso, ho faig amb una càmera a les mans. Fer fotos és una manera de veure el món i d’explicar la meva manera de veure’l. 

Aquest estil de vida pot arribar a ser malaltís?
No sé viure sense mirar la vida. No sempre és així, d’una manera tan obsessiva. És una manera de relacionar-te amb l’entorn. Ara, per exemple, aniré uns dies a Almeria, que és casa meva, per fotografiar a Carlos Pérez Siquier, una de les figures més importants de la història de la fotografia espanyola. Va ser creador d’una associació que s’anomenava Agrupación Fotográfica Almeriense (AFAL). Dins de la dictadura, va ser la primera associació fotogràfica valenta, perquè la fotografia, com tot el que es relacionava amb l’expressió, estava fotuda.


Juan Miguel Morales, amb un dels seus llibres i la bossa plena de fotografies, en un carrer de Gràcia

Com es creua el teu camí amb el periodisme musical?
La música m’ha agradat des de ben petit. La meva germana, Marié Morales, va estudiar Periodisme a Barcelona i portava molts discos de la cançó catalana a casa. Això, sens dubte, va ser una gran influència. A més, sempre he sentit la necessitat d’explicar i compartir allò que m’agrada. Vaig començar a fer fanzines a Almeria -molt cutres- perquè no tenia formació, però sí que tenia la necessitat de fer-los. Anys més tard, vaig venir a Barcelona per estudiar fotografia. 

Aleshores, ja coneixies una mica aquest món...
He treballat en molts mitjans de comunicació, així com ràdios lliures i empreses, tant alternatives com oficials. Vaig fer fotos de successos i no les tinc perquè treballava per l’agència. És un rotllo, perquè he perdut moltes fotos, com les de la dona trans que uns feixistes van agredir al Parc de la Ciutadella. A poc a poc, vaig decidir que jo volia fer fotos, que era allò què m’agradava. Escrivint no tenia aquella seguretat. Més tard, vaig començar a treballar la cançó catalana, que estava molt abandonada. En aquell moment, estaven en un moment molt complicat, es tapava la veu dels trobadors. El discurs era que no calia fer cap mena de cançó reivindicativa, però també és la mirada personal d’algú. La gent que feia troba explica el que passa des d’un punt de vista molt personal.

Sents predilecció pel món musical, doncs?
Ho he gaudit tot. Vaig fer el treball Retrats de cantants i músics, del qual en van sortir un llibre i una exposició que van tenir molt èxit. Va ser un treball personal que em va obrir moltes portes. A partir, d’això, vaig començar a fer moltes fotos per discos, no només catalans, sinó també de fora.

Aprofitant el teu pas per terres estrangeres: alguna recomanació musical fora del focus mediàtic?
Uf… Ara mateix, ho hauria de pensar... però n’hi ha moltes, perquè el focus mediàtic és molt petit. Caldria reivindicar un personatge com l’Enric Hernàez, que es troba en un moment de maduresa molt interessant artísticament. També -i aquesta és més recent- m’agrada molt l’Ariox. Ah! I la Maria Arnal, sobretot el seu últim disc, tot i que ara surt a tot arreu. 

Quin és el procediment previ a retratar un músic?
Escoltar-me el seu disc abans. Ho fa tot més personal. Si no, totes les imatges serien iguals. Seria com fotografiar pomes. Quan retrates un músic, amb la fotografia expliques el seu projecte. S’ha d’intentar ser respectuós amb la persona i fer-li una foto que la representi.

Juan Miguel Morales ensenyant-nos un dels retrats de 'Ciudadanos de Barcelona'

Abans comentaves que a finals dels 90 vas poder començar a guanyar-te la vida com a fotògraf. Ara mateix, fer-ho deu ser tot un repte…
Sí, però fins i tot per a mi. He passat de la mort de l’analògic a la irrupció del món digital. De cobrar per qualsevol foto que publicaves a la premsa a trobar-me amb què no volen pagar. Tot això, ho he viscut. I hi ha hagut moments de dir “Òstia, ho deixo”. Durant tot aquest temps, he tingut moments de crisi. És complicat viure de la fotografia, però es pot viure de la fotografia. 

En general, ens hem acostumat a consumir contingut gratuïtament.
Això és molt heavy. Que els servidors d’internet que guanyen diners amb publicitat et diguin que el contingut ha de ser gratuït és una presa de pèl. Per a ells no és gratis, perquè cobren. Aleshores, per què la gent que fa contingut no pot cobrar? De totes maneres, la història ha sigut així. Ser artista mai no ha sigut una cosa de prestigi, només ho ha estat en el moment que hi ha hagut una indústria de la cultura, que hem vist com naixia i com se n'anava. S’ha de reinventar. Hem de reinventar-ho tot. Hem de fer que la gent jove i no jove pugui viure d’allò que fa. 

Recentment, has començat un projecte donant visibilitat a figures de la Transició que han passat desapercebudes.
En aquesta feina, qualsevol projecte significa llegir, estudiar i documentar-se molt. En aquest, pretenc explicar la Transició a Barcelona a través del moviment underground i associacionista. La idea és que cada personatge tingui un retrat i que l’Omar faci un text amb una anècdota que il·lustri el seu paper en aquell moment. S’anomena L’altra Transició a Barcelona, i narrarà històries d’entre 1975 i 1985. Hi apareixeran personatges que, des de la contracultura i el moviment associacionista, van lluitar per guanyar espais de llibertat, moltes vegades fora dels partits polítics.

Alguna anècdota que t’hagi cridat especialment l’atenció?
Per exemple, l’Iñaki, de El Lokal, un local llibertari del Raval, m’explicava la trobada anarquista que va tenir lloc al Parc Güell. Hi havia molta sensibilitat llibertària; des de la gent que tornava de l’exili, fins a una nova manera d’entendre aquest moment. Cal visibilitzar la memòria històrica, perquè t’adones que hi ha gent no en té consciència. No saben què ha passat en el seu territori fa quaranta anys. Totes les feines que faig hi estan relacionades, totes tenen una mirada que preserva la memòria històrica.

Aquest compromís amb la memòria històrica t'ha acompanyat al llarg de la teva carrera?
Absolutament, crec que és una de les coses guais de viure. Alimentar-te emocional i intel·lectualment. Quan vols entendre on vius, has de mirar una enrere per entendre per què estàs aquí.

Tres de les figures que apareixeran a 'L'altra Transició de Barcelona'

Com t’has adaptat a aquest àmbit de la fotografia, més aviat social?
En realitat, té molt a veure. No som conscients que tot allò que es fa és antropologia. Tot envellirà amb el pas del temps. Quan li feia fotos a Ovidi Montllor, li feia fotos a ell, però també a algú compromès, que d’alguna manera va donar la cara per una situació social. Sempre estàs deixant una empremta antropològica en el temps. A més, tampoc és una cosa que em sigui nova. Fa temps, vaig muntar una exposició amb SOS Racisme que es deia Ciutadans de Barcelona per reivindicar la gent migrada que també eren ciutadans de Barcelona. Tenia una mirada inclusiva, perquè sempre m’ha interessat molt el tema de la contaminació cultural. Sempre, facis el que facis, estàs explicant la vida. Si no deixem testimonis d'allò que vivim, en quedarà un discurs oficial esbiaixat.

Com valores qui ha d'aparèixer a L'altra Transició de Barcelona?
​​​​​​​En realitat, el projecte és un mosaic que ensenya un temps, una ciutat, a través de diversos personatges que ho il·lustren. Ara hi ha 10 personatges fets, però crec que n'hi haurà entre 40 i 80. Al començament, tenia molt clar que volia que sortissin certes persones, però llavors aquestes mateixes persones t'expliquen les històries d'altres i la llista es va fent gran. 

En aquest sentit, Ciutadans de Barcelona és un precedent del nou projecte?
De fet, no hi té res a veure. Era una mirada reivindicant el cosmopolitisme, antiracista i anticlassista. M’interessa una societat contaminada en el millor sentit de la paraula. Un món on es pugui aprendre de la interculturalitat. 

Durant gran part de la teva carrera has retratat músics. A quin personatge no musical retrataries?
​​​​​​​M’hauria encantat retratar a Fidel Castro, perquè soc molt fidelista, li tinc una admiració brutal. El 2003 vaig tenir l’oportunitat de fer-li fotos en un dels seus discursos, però em vaig quedar adormit [riu] perquè treballava molt. Encara avui no m’ho perdono. Si hagués de retratar un personatge viu, serien Evo Morales o Lula.

Per a Juan Miguel Morales, quina és la fotografia perfecta?
​​​​​​​Una cosa sola mai no és perfecta. Perfectes ho són moltes coses, moltes experiències, moltes fotografies… Perfecta és la fotografia que t’emociona, però seríem robots si només ens emocionés la mateixa fotografia. La fotografia perfecta no la conec.


Entrevista a Juan Miguel Morales al Diari de Barcelona