És un dels testimonis del llibre que vaig fer amb el periodista Omar Jurado, "Carlos Cano. Voces para una biografía"
Va ser una trobada estranya. Ens va rebre perquè va sol·licitar la trobada Amaranta Cano, la filla gran de Carlos, que ens va acompanyar tan estretament en la realització d'aquest llibre.
Ell ja no volia oferir entrevistes per parlar de Cano. Tenia una ferida profunda.
Sentia que ell havia donat molt al cantautor i que no obstant aquest havia estat poc agraït.
Des de la seva perspectiva el Carlos li devia molt. Gairebé tot. Com si hagués estat el mestre o alguna cosa per l'estil.
Jo crec que exagerava força, però em commovia aquesta ferida tan evident que ni podia dissimular davant de la càmera.
Els seus camins es van separar per diverses raons. Les ideològiques també, òbviament. Un home com ell, que havia estat marxista i andalusista durant els anys setanta, havia derivat cap a pensaments més que conservadors. De dreta molt extrema.
Li vaig fer aquesta foto a casa seva, a Sevilla, per al llibre sobre Carlos Cano que estàvem fent.
No vaig poder evitar emocionar-me davant del seu dolor, malgrat tot.
No hay comentarios:
Publicar un comentario